Petits caminetsconstrueixes pels meus somnis.
La teva mirada.
Carme ha dit...
Somnis de colors
s'endinsen com dreceres
tenyint la realitat.
Adquirint consciència de l'Univers gaudint de la màgia de la vida
Sortirem aviat de la closca
que inversament insadollable
anota a la pell tosca
l'engruna salvatge i insaciable.
Digue'm tu també com és la teva...
Petits caminetsSomnis de colors
s'endinsen com dreceres
tenyint la realitat.
Si plou renaixeré sota la lluna,
Per a la revetlla de Sant Joan he de decidir encara quin dels tres vestits em posaré. Els he vist en aquesta botiga i no me'n puc estar, de bonics com són!

TANKA
Ha mort un poeta excepcional:Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría

“Yo no sé si Dios existe, pero si existe, sé que no le va a molestar mi duda”.
“Aquel gol que le hizo Maradona a los ingleses con la ayuda de la mano divina es, por ahora, la única prueba fiable de la existencia de Dios”.
“Cinco minutos bastan para soñar toda una vida, así de relativo es el tiempo”.
“En ciertos oasis, el desierto es sólo un espejismo”.
“Hay pocas cosas tan ensordecedoras como el silencio”.
“Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas”.
“Contra el optimismo no hay vacuna”.
Gotes de sorra
onatge ha dit...Arriba la onada
i amb ella, la gavina
alça un vol d'urgència,
sense un destí definit.
sé que sóc un gra de sorra, però immens al meu dintre, com tu.
Arreplegue les petxines
mire l'estela d'argent
escolte cants de gavines
ensume salabre al vent.
... per agafar,
amb la punta dels dits,
el vol,
real,
d'una idea
que vol.
El dibuix de l'ànima al vent.
Jocs de llum a la sorra ,
ombres d'ales i dels teus cabells.



Mentre arriben les tropes franquistes al febrer de 1939, els llops volten prop d’un poble del Berguedà i assetgen la Maria i el seu gos.
Durant l’encalç la noia descobrirà com són els llops i també com són els homes. I s’adonarà que els llops reals i els homes de debò tenen poc a veure amb tot el que li havien explicat fins aquell moment. Els fets de la guerra, que al llarg de la novel·la se’ns expliquen, són estrictament històrics i narren la tragèdia humana del conflicte a través d’uns personatges anònims que la van viure.
Un llibre per a la pau!
http://www.escriptors.cat/autors/delgadojf/obra.php?id_publi=7396

Res em manca tant
com els lilàs del teu jardí,
perquè em duen a tu
amb aquells moments perduts
compartits,
on destriàvem els somnis
de les realitats
i el fum dels encenalls
del foc mare que el feia néixer.
Des d’aleshores
cerco per llunyans camins
la flor de neu
i la flor del desert,
que només tu
em vas ensenyar a trobar.
Sense tu res em sap com abans,
perduts jardins,
perdudes les flors,
perdut el temps
que uns instants fou nostre.
Encetaré un retorn
que em dugui de nou amb tu,
encara que no em pertanyi
la vida que ara visquis.
M'agradaria ser fum per poder oblidar.
N'he cremat masses d'instants i ja sé que la meva collita és erma.
No vull crear més realitats.
No en vull més de somnis, ni enmig de la boira ni sense ella.
Ja no els vull.
Fum per convertir-me en oblit i poder néixer altre cop, lluny, molt lluny.
Dansa el pensament
pels camins de fora la casa.
Rere els vidres puntejats de pluja,
van dansant entre els tolls del carrer,
per sota les teules cobertes de molsa,
per les façanes,
on dibuixa bosses de cansament
sota les finestres molles d’aquest hivern finit.
Dansa recordant les neus de l’inicií
quan gèlida em rebies abans de coneixem.
Dansa el mot entre silencis
que cada cop fereixen menys
abans de dipositar-se en els teus ulls,
quan per fi es clouen cansats.
Arribarà el pensament a la teva porta,
si us plau no li tanquis,
deixa’l passar i dóna-li conversa,
que jo arribaré més tard.

Enguany és el bicentenari de La Batalla de Valls (25 de febrer de 1809) i aquest dissabte es va fer una recreació històrica al mateix lloc. El Francesc Murillo (historiador i especialista del patrimoni vallenc) anava explicant com s'havia desenvolupat la Batalla i el grup de La Albuera (Extremadura) anava fent la recreació.
publicacions col·lectives.
Per l'Antoni, el meu pare
i les passejades que fem junts.
Gaudir
de dies dolços,
de caminades
per paradisos
tan propers.
Gaudir
de caminades
de dies dolços
per paradisos
tan propers.
Gaudir
de caminades
per paradisos
de dies dolços
tan propers.
Gaudir
per paradisos
de caminades
de dies dolços
tan propers.
Fotografia Àlida GuaschABONAMENT PER ASSESSORAMENT JURÍDIC
VIA E-MAIL
DURANT TOT EL 2009
Gràcies al Veí de dalt, que el diumenge 30 de novembre va adonar-se que calia proposar el joc (pel que sembla en tercera convocatòria) i a tots i a totes per aquestes bones estones passades junts -però separats-.

Retalls trencats
sense geometria,
en un caos controlat.
Emocions desconegudes
i lliures,
ballant sense so
ni sense cor.
Quan ho comprendràs?

Us desitgem col·lectivament:
Laura Dalmau, SalObe, Carme, Cesc, novesflors, onatge, Neopoeta, -assumpta-, Margarida Aritzeta, Jesús M. Tibau, zel, Striper, Anna, La "petitona", Laura, Té la mà Maria i Cèlia.
La nit:
La lluna embolicada en paper de plata, l'aprofiten els poetes, els amants i els lladregots mentre tothom vetlla pels seus somnis. Somnis de fulls que voltegen. Profondo como na noche y sus colores. La capa negra i màgica que ens porta els somnis. L’hora de somiar. En la foscor sempre hi haurà alguna lluna. De fet, ara mateix em trobe en ca la lluna.La nit és un ocell, és una flama, un perfum. És el bressol del silenci de la carícia, és l’eco dels mobles, les parets. És el somni sota el coixí, o a sobre..., la nit és un temps màgic, i si és en companyia de la lluna, llavors és calalluna...L'hora certa de la veritat.La nit és una ampolleta de passions i inspiració. Callada i quieta comunió amb els meus somnis, xerrades a la llum de la lluna deixant-me hipnotitzar per ella. Una excusa per fugir de la realitat. La nit, mur de cristall per viure somnis a l'altra banda, que s'esquerda cada dia en sortir el sol... A vegades a la nit sobren les bombetes. Les ales de l'esperit.
El dia:
Una poma saborosa, el contrast del dolç i el salat, maduixes amb nata, mel i mató...Un indispensable estímul. El dia: un jardí vora el mar. Esdeveniments perduts i trobats. Un embolic de cel·lofana groga o de boirina lletosa.Una alenada, el seny i la rauxa, tres renecs al carrer, obrir els ulls i veure. El mar, el far, respirar feliç i content de viure i abraçar la natura; abans de treure la gossa, donar l’esmorzar a la gata, fer el cafè amb llet de la companya, acompanyar la pubilla a l’estació del tren. Ai el dia... El dia:el compromís amb els rellotges que mesuren el temps i comptabilitzen el rendiment del treball. El dia és el sol des de sota els llençols. Presses, rellotges i més rellotges. La cara de la vida.

El poema, que sigui l’aire en què
cada mot, exaltant-se, recuperi
la plenitud, l’esclat, la fantasia.
Miquel Martí i Pol

Els nostres avantpassats vivien a l'aigua. Treien el cap enfora tot mirant
Cada home i cada dona hauria de tenir el seu propi tros de terra.
Ara, jo somio poder tornar a l'aigua, nedar lliure per l'immens oceà, tornar a tenir escates i cua de peix, viure sense paraules, només els sons del mar.
Quan em mori
que la rauxa perduri
pels segles dels segles
eternament.
I que el testimoni es traspassi
al meu llinatge
a d'altres espais
a través del temps.
Deixaré que el meu llegat perduri
de generació en generació
a tots els meus descendents.
Quina aigua més freda!
Quines nits més plenes d'estels!
Qué serà de tu, sola sempre?
Amb tanta pols còsmica per l'Univers
em fa por no poder-nos trobar mai més...
I amb polsim de sal que lluira com plata amb el sol.
que l'aigua ha esborrat,
segueixo l'estandart
del vent als teus cabells.