dimarts, 19 d’octubre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 8

De vegades pujava al terrat de casa per l’escala del pati dels pàmpols, al costat de la cova de rentar de la mare i les eines del pare. El terrat era un lloc que m’encuriosia especialment perquè em portava visualment a d’altres mons ben reals que no em calia imaginar, els veia de debò i, per altra banda, em feien somiar alhora.
I va ser des del terrat on vaig aconseguir aprendre a volar de veritat. D’una forma accidental, certament, i perquè tenia molta curiositat, Volia veure un cavallet de cartró, d'aquells de balancí que tenia el meu veí, però va ser la primera vegada que vaig desplegar els braços i vaig volar uns quants metres. Des del terrat vaig caure (he dit volar?) per la claraboia sobre la pica de la cuina.
Des del terra i sense poder respirar, vaig veure per la finestra com entrava el pare per la porta del jardí.

-         No t’entretinguis fora! –pensava- entra dins de casa!, però no podia ni obrir la boca, només els ulls.
M’imagino l’ensurt, pobre home, de veure una nena de quatre anys sobre una pica de marbre trencada i l’aixeta oberta...

Vaig acabar al dispensari i, després, en tornar, em van posar al llit dels pares amb els nous contes que em regalava la família.
Per la ràdio sonava una cançó: “Sera maravilloso, viajar hasta Mallorca...”

Va ser quan vaig comprendre  que una altra vegada que volgués volar, ho havia de fer en avió!

De tota manera, pocs anys més tard, somiaria que volava aletejant els meus braços , una nit darrere l’altra com una obsessió que es va anar calmant amb el temps...

Esparver que somrius
a la vora del riu,
qui és l’home?

6 comentaris:

Centdesitjos ha dit...

Jo he començat a envejar la teva infància... i pensava que perquè no m'havies ensenyat a volar si tu en sabies? Fins que he arribat a la caiguda sobre la pica.... ;^)

novesflors ha dit...

Quins records... Ens fan somriure.

rosana ha dit...

Un temps màgic on fins i tot una caiguda es converteix en una experiència única...i després poder estar al llit acollidor del pares...això si que és volar...

Cèlia ha dit...

Centdesitjos, tu ja vas néixer volant! No calia que jo t'ensenyés!!!! Te'n recordes? Sempre estaves cap per avall o de braç en braç fent l'avió...

novesflors, i tant que fa somriure. En aquell moment, mentre queia, vaig tenir dues sensacions i les recordo, una de bona i una altra de dolenta, sobretot quan estava terra...

rosana, la innocència és màgica i viure-la una sort!

Caros ha dit...

celia ets la mes mio de profesora asta no ni falta ni un profaso i gracies per tot aixo i gracies a tu
em puguet aprendre

TH ha dit...

ya em acabat el projecte del 3D

BENVINGUTS I BENVINGUDES


Get a Voki now!

ARMARI DE PENSAMENTS I EMOCIONS

Aquesta transparència no té cap pretensió literària. És la meva manera d'endreçar l'armari dels pensaments i les emocions. De la poesia n'agafo la carcassa, mai l'estructura perquè no seria la meva manera d'expressar les transparències...

Companya de confidències i secrets, escoltes cants i desencants. Amb l'ull cluc, sense menar enlloc