dimarts, 26 d’octubre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 9

La casa dels pàmpols tenia una habitació preciosa, l’habitació dels somnis.

La mare hi tenia una màquina de cosir Alfa, la recordo repassant les bates de l’escola, les vores dels pantalons i els mitjons foradats mentre jo somiava desperta  o intentava (m’inventava) lletres per poder escriure. Anys més tard, quan la família va anar creixent, la recordo fent ella les camises, les bates, els vestits i els pantalons, la recordo cosint, planxant i estenent tot el dia. De tant en tant li demanava que em cantés una cançó molt trista d’una reina que va tancar la seva filla dalt d’una torre del castell castigada a pa i aigua perquè el seu pare s’hi havia enamorat... vés, quina culpa en tenia ella! Quina cançó més bonica i trista!
M’asseia en una cadireta de l’habitació i el cor em bategava molt fort fins a fer-me tant de mal que no podia respirar. M’imaginava que el llop entraria algun dia per aquella finestra, o la bruixa, la nostra veïna, que feia comentaris desagradables quan passaven els pares pel passadís davant la porta de casa seva...


Brollen sensuals
fonts d'aigua dins l'ànima.
Gran seducció. 
He escoltat una cançó que se li assembla a la Lidia Pujol, no és ben bé igual però em deixa l'ànima trista de la mateixa manera... Trieu La filla del rei.

7 comentaris:

Carme ha dit...

En els teus records, de la casa dels pàmpols, tan ben explicats, amb totes les emocions al lloc que els toca, crec que tots hi trobem també alguns records nostres. Avui m'has fet pensar en aquelles cançons que cantava la meva mare. Semblant a la que tu dius. Llargues cançons que explicaven històries, sovint tristes, algunes divertides. la meva mare sabia moltes cançons amb tota la seva lletra. A mi m'agradaven molt, perquè eren història i eren cançó a la vegada. de fet encara m'agraden. Algunes són populars conegudes, altres no les he sentit mai més després d'ella. Deuen ser populars perdudes, quina llàstima!

montse ha dit...

Tots tenim un trocet dels nostres records guardat dins d'aquesta casa de pàmpols.
Felicitats, m'ha agradat molt descobrir la teva casa de pàmpols,

rosana ha dit...

Que bonico és recordar aquells espais tan comfortables, tan dolços, mentre la mare cosia roba, la filla cosia somnis, i a més a més una música acompanyava. Quan he llegit el teu relat m'ha vingut al cap l'habitació on la meua mare cosia. Jo no tinc eixa paciència per cosir, però conec molt bones costureres.

Molt ben rematat, com sempre.

Elfreelang ha dit...

Quants records! ma mare també tenia una màquina de cosir ( que encara conserva) i les cançons....el sargir mitjons....aquesta casa dels pàmpols és preciosa Cèlia!

Joan Guasch ha dit...

M'ha vingut al cap la imatge del carrer on vivia i les veines assegudes en cadires de palla als balcons, amb les persianes de tires de fusta verda tirades per fora, per fer ombra, cosint i cosint amb el so de la musica i la veu i els "consells" de l'Helena Francis sonant en totes les ràdios. Era estiu i feia calor. A les cases teníem mula i carro, i mosques, i el carrer encara era de terra. Vès! Se m'ha posat una estranya sensació a l'estómac, ara.

Cèlia ha dit...

I va ser en aquesta habitació on vaig decidir ser infermera, però en adonar-me que la sang m'anguniejava força, que seria mestra perquè les lletres m'encantaven, i això que encara no les coneixia! Però mica en mica, a base de preguntar quina era cadascuna, vaig anar descobrint tot un món fascinant a base d'intercalar consonants i vocals...
Recordo que sempre preguntava: I aquí què hi diu?

caterina ha dit...

M'encanten aquests posts sobre records de la infància. Què seria de quan erem petits sense la inocència, sense aquells llocs i històries que nosaltres creiem que eren màgics? Qui sap? Possiblement ho siguin, de màgics, i la nostra ment adulta no mos ho deixa veure :)

BENVINGUTS I BENVINGUDES


Get a Voki now!

ARMARI DE PENSAMENTS I EMOCIONS

Aquesta transparència no té cap pretensió literària. És la meva manera d'endreçar l'armari dels pensaments i les emocions. De la poesia n'agafo la carcassa, mai l'estructura perquè no seria la meva manera d'expressar les transparències...

Companya de confidències i secrets, escoltes cants i desencants. Amb l'ull cluc, sense menar enlloc