dimarts, 9 de novembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 11


El menjador de casa era senzill però, segons la meva mare, el més modern que va trobar a la botiga de mobles.
La taula amb les sis cadires tenien el disseny geomètric típic dels anys seixanta. Eren de fusta pintada de negre entapissades de pell.
Hi havia una vitrina amb la cristalleria de la que estava molt orgullosa i que, amb tants trasllats de cases en tota la seva vida, i amb tanta família com hem estat, ja no en queda gaire cosa. També hi havia un bufet presidit per una parella de guerrers negres fantàstics que van aguantar fins els anys vuitanta i quatre trasllats. Sempre em vaig preguntar de quina ètnia podien ser perquè estaven molt ben fets, segurament eren  batusis. Quan de més gran em tocava fer neteja i els treia la pols, em quedava una bona estona amb ells i el drap a la mà imaginant-me històries  fantàstiques.
Tenia quatre anys i una parella batusi al menjador, anaven nus i eren negres, alts i bells. Ell portava un escut i una llança però jo m’imaginava lleons i sabanes, com a la pel·lícula que havia vist feia molt poquet per la tele d’un home que era el rei de la Selva. Es deia Tarzan i sempre anava acompanyat de la seva mona Xita. Ella portava un collar molt gran que li tapava el pit i joies al canell i al turmell. M’hi podia passar hores mirant-me’ls!
El menjador també va ser on varem rebre els primers càstigs els meus germans i jo. De vegades perquè no volíem menjar alguna cosa, de vegades perquè marranejàvem una mica, de vegades perquè ens barallàvem com a gats i gossos. Ens posaven de cara a la paret i fins que no demanàvem “perdó i petonet”  no retornàvem al nostre lloc. Retornava la pau després de la tempesta.
Pluja de somnis
on els camins es creuen.
Despleguem ales!

14 comentaris:

rosana ha dit...

Hola Célia, no sé cóm ho fas, però des de la teua senzillesa, converteixes el menjador de casa amb la selva. Sempre em toques alguna coseta...jo també imaginava coses mentre torcava la polç, de fet crec que mai he estat bona netejant perquè m'he entretés massa, defecte que arrastro també de major.
Ai...i m'agrada això del costum de fer les paus sellant-les amb un beset. No vull semblar excessivament nostàlgica, però hi ha coses que val la pena recordar, un beset

Joan Guasch ha dit...

On es creuen tants camins, la pluja deu ser de molts somnis i, cada somni, un camí per seguir a la recerca de l'equilibri.

Cèlia ha dit...

Gràcies rosana, és la mirada d'una nena escrit, però, amb uns quants anys més...

Sí, Joan, la vida és una cruïlla continuada de camins, dels que vivim i dels que somiem!

Carme ha dit...

Em sembla que ja t'ho he dit en algun altre comentari, però jo que no tinc massa tendència a recordar coses de la infantesa, gaudeixo dels teus records perquè em desvetllen els meus.

La teva cas a dels pàmpols és una cas a gran on sembla que hi cabem tots a recordar. Gràcies!

Cèlia ha dit...

Aquests són els records entre dos i quatre anys, els recordo força bé. Sobretot la sensació de no tenir responsabilitat, la qual cosa ja no en vaig poder gaudir gaire temps més... era tan bonic viure amb aquesta tranquil·litat! La casa dels pàmpols em va omplir de vida, d'amor, de literatura, de natura, de família...

montse ha dit...

He tornat a reviure la meva infància en aquest menjador de la casa dels Pàmpols.
Felicitats per aquesta bona estona de records.

kona ha dit...

celia e a cavt el projrcte 3D

Elfreelang ha dit...

ja t'ho dit abans és preciós com vas desgranant els capítols....ens retornes records propis amb els teus..

onatge ha dit...

Hola Cèlia, veig que encara queda algun pàmpol... Magnífics records els teus i de la teva família. Una casa molt acollidora.

Des del far una abraçada.
onatge

Cèlia ha dit...

És bonic rebre visites a la casa dels records i veure com els compartim, de fet van ser temps amb uns valors no gaire diferents, tot i que no vull dir que qualsevol temps passat sigui millor, perquè no ho és. Jo visc el present amb molta intensitat!

Anònim ha dit...

Els negres eren fantàstics, eren uns gerrers d'una bellesa impressionant, jo mentre trencava alguna tassa d'aquella vitrina benerada els admirava! i amb el català de l'època era un perdó-besito!! jajaja quants ens vàrem donar!!

Mireia ha dit...

Molt suggeridor!!!
felicitats per la teva capacitat creadora!!

Cèlia ha dit...

Hola germaneta! T'has reconegut a la foto? Jo t'he descobert de seguida amb això de trenacar tasses de la vitrina... quins guerres tan fantàstics, oi? ens feien somiar molt i ens transportaven a mons fantàstics!

Cèlia ha dit...

Gràcies Mireia per transportar-te amb naltros!

BENVINGUTS I BENVINGUDES


Get a Voki now!

ARMARI DE PENSAMENTS I EMOCIONS

Aquesta transparència no té cap pretensió literària. És la meva manera d'endreçar l'armari dels pensaments i les emocions. De la poesia n'agafo la carcassa, mai l'estructura perquè no seria la meva manera d'expressar les transparències...

Companya de confidències i secrets, escoltes cants i desencants. Amb l'ull cluc, sense menar enlloc