dimarts, 16 de novembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 12


De la casa dels pàmpols en guardo moments molt entranyables de molta màgia i d’infantesa.
Els primers regals dels Reis d’orient i no poder dormir en tota la nit per si els sentia arribar amb els seus camells, la meva nina Xispipí que encara va heretar la meva filla i que ens la va prendre un noi del nostre jardí . Un dia, per casualitat, vaig veure com unes xiquetes hi jugaven, encara tenia el cabell ros envellit pels anys i la ratlla de bolígraf blau que li vaig fer quan tenia quatre anys i la meva mare no va poder esborrar. No tenien gaire cosa més així que vaig donar per ben aprofitada la nina de la meva infantesa, amb qui la màgia era possible perquè li donava un biberó d’aigua i es feia pipí!

Abans d’arribar la canícula d’estiu celebràvem el meu aniversari. El quart ha estat el més especial de tots i el guardo dins del cor com el tresor més bonic de la meva infantesa: una pel·lícula al pati dels pàmpols amb tota la família estimada...

També recordo quan, en arribar els primers vents de tardor, el meu pare cremava els pàmpols al jardí. El meu germà de tres anys també els volia cremar i es cremava ell els dits. No plorava mai però posava una cara tan compungida que la mare endevinava de seguida què havia passat.

I dins dels records hi guardo la preciosa gossa Karen, un pastor alemany que es va menjar el meu xumet i que no vaig poder perdonar. I recordo també els seus cadells que menjaven sopetes de pa i llet i que volia agafar per acaronar però que no m’hi deixaven apropar massa perquè la Karen no s’enfadés.

No vaig entendre mai com va entrar la Karen a la meva habitació per endur-se el xumet, potser és per aquest motiu que ara no dormo gaire i sento tots els sorolls de nit perquè les nits següents les vaig dedicar a mirar per la finestreta de l’habitació per si entrava. No hi va entrar mai més i no ho vaig entendre però tampoc en vaig dubtar. Si els pares deien que havia estat la Karen, és que havia estat la Karen. I ara...dubto?
Ho faig?
Dubtar...
lucidesa en alçada
finestra allargada
cortines passades
mosquits per la nit
a la casa dels pàmpols
somiava anar al Brasil...

Fortes riuades
rodolant  sentiments.
Pedres del temps.

11 comentaris:

novesflors ha dit...

Amb tots els records de la teua Casa dels pàmpols potser es podria escriure un relat més o menys autobiogràfic, oi?

Elfreelang ha dit...

Tendres espais de la memòria la infantesa...ai el xumet robat per la gossa Karen! la nina perduda...un encant nostàlgic i poètic la teva casa dels pàmpols que no em cnso de llegir!

Jesús M. Tibau ha dit...

atresora aquests records

Sònia ha dit...

vaig viure dos anys només a la casa dels Pàmpols però tinc varis records i ara estic visquen els teus que encara que els coneixia, escrits per tú encara són molt més bonics

Joan Guasch ha dit...

El coixí dels bons records ens protegeix de la fressa del present. Com bé diu el Jesús, atresora'ls.

Cèlia ha dit...

Els records ja se m'acaben, alguns mai seran escrits i d'altres no sé si formen part del que m'han explicat o bé de la meva imaginació. Tinc bona memòria pel passat, una característica que de vegades sorprén a la gent que m'envolta. Però aquests dies m'ha ajudat a transportar-me als moments més dolços de la meva vida, potser ho necessitava...
Tens raó Sònia, molt poquet hi vas viure, però també varem compartir algun moment molt bonic per mi. Ja te l'explicaré!

fanal blau ha dit...

Cèlia,

en totes i cadascuna de les entrades que has escrit de La casa dels pàmpols, hi he trobat un bocí de temps on emmirallar els meus records de la infantesa. Fins i tot alguna de les fotografies m'han fet parar especial atenció pensant: si aquesta sembla...aquella que...

Un tresor, Cèlia.

Una abraçada!

caterina ha dit...

El teu pare cremant pàmpols al jardí. Quina imatge més bonica. Les escenes més senzilles i qüotidianes, aquelles que apartentment passen desapercebudes, són les que en el futur seran els records més tendres. Gràcies per compartir aquests records! :)

rosana ha dit...

Célia sempre ens portes algun record nostre al llegir-te. Jo també tenia una nina, més bé un nino al que vestia i cuidava i que era especial. Ninguna nina més moderna va poder substituir-lo. M'agrada això de que redolen sentiments. Un abraç.

Carme ha dit...

Que bonic, anar guardant records!

Encara continuarà, oi? M'encanta la teva casa dels pàmpols!

Cèlia ha dit...

Novesflors, malgrat les espurnes imaginatives és força autobiogràfic, oi Sònia?

Com diu Elfrelang, memòries d'infantesa sota el punt de vista d'ara però amb el que vaig comprendre llavors, sense traslladar gaire el record. M'explico?
J
esús, una bona memòria m'ajuda!

Joan, de vegades coixí, de vegades mangala, depén del record!

Fanal, els compartim sense recança, i tant, i les fotos en blanc i negre no poden ser molt diferents!

Una bonica imatge, oi Caterina. Més endavant, al jardí de la casa dels tronquets, al carrer del poeta, el recordo amb la mànega regant les plantes. Ho feia cada dia d'estiu... una altra imatge que no s'esborra.

Rosana, sí, oi? després tenia una que parlava i una altra que caminava, però mai cap va ser com la Xispipí! (i mira que el nom...)

Sí Carme, avui que he endreçat una mica els records que em queden, em sembla que arribarem al desembre, però ja no crec que arribem al Nadal. Als 4 anys vàrem canviar els pàmpols per rajoles...

Gràcies a tots per voler compartir amb mi!!

BENVINGUTS I BENVINGUDES


Get a Voki now!

ARMARI DE PENSAMENTS I EMOCIONS

Aquesta transparència no té cap pretensió literària. És la meva manera d'endreçar l'armari dels pensaments i les emocions. De la poesia n'agafo la carcassa, mai l'estructura perquè no seria la meva manera d'expressar les transparències...

Companya de confidències i secrets, escoltes cants i desencants. Amb l'ull cluc, sense menar enlloc