dimarts, 23 de novembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 13

Sortir de la casa dels pàmpols era veritablement engrescador, normalment volia dir baixar dos carrers per anar a veure els meus cosins i sempre em va fer molta il·lusió. M’encantava anar-los a veure. Però la passió va ser per una cosina molt especial que la vida l’ha duta a l’altre part de l’atlàntic i a qui li envio un petó i una abraçada, com la cançó dels meus records i que avui us explicaré.  Però ara continuo parlant-vos d'ella ja que Va ser en aquests jocs simbòlics de cosinetes que vaig adonar-me que la caseta i el cosir no anaven amb mi i que jo sempre preferia jugar a mestres. 
La meva germana i ella em deien sempre: ja ho sabem, i tu ets la mestra! 
I de fet, sempre vaig voler ser mestra i sóc mestra!
En aquest carrer també hi vivia la meva fada padrina que va omplir de dolçor la meva infantesa. L'estimo molt tot i que no la vegi gaire. També hi vivien els meus estimats i enyorats avi s.
L’àvia també havia estat una fada molt bonica que amb els anys i la vida, va saber conservar una dolçor molt especial i una veu, quan cantava, ben encisadora. No va perdre mai ni la tendresa ni la paciència que la caracteritzaven. A mi em sembla que fins al final de la seva vida va ser una fada bona.
Estimava molt els follets del pati dels pàmpols, ens estimava molt. I la passió va ser mútua, tant, que no hi ha dia que no la recordem. Recordo moments molt especials de parlar amb ella i com aconseguia calmar la meva efervescent adolescència, recordo la seva comprensió. I també la recordo al pati dels pàmpols entre els tres follets mentre ens cantava... “Una barca puja i baixa...”

La barca puja i baixa

"La barca puja i baixa
ningu no hi pot anar
la Cèlia és la marinera
i el Sergi el capità.
I a llum d’una farola
La Sònia no hi pot passar
i a l’ombra d’un fanal
li ha caigut el davantal.”

(versió iaia)

10 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Que maca la barca que puja i que baixa! ple de fades i follets i encanteris aquest pàmpols

Centdesitjos ha dit...

Bé, ho has aconseguit... has parlat de LA fada... o sigui, has parlat de LA iaia... i per suposat, m'has fet plorar...
Mare meva... per anys que passin sense estar al seu costat, l'enyor no disminueix... encara la trobo a faltar tant...
Aquesta, sí que sí, és la millor iaia del món...

montse ha dit...

Cada post, m'enganxo més i més a tots els records que desprèn la lectura d'aquesta casa de Pàmpols.

Salut i felicitats.

novesflors ha dit...

Quina tendresa! M'agrada molt la idea de la iaia-fada, potser algun dia te la demanaré, si me la vols deixar. Un post molt bonic.

Joan Guasch ha dit...

Amb la casa dels pàmpols tots retornem en certa manera a aquells anys seixanta, de tele en blanc i negre, ràdio d'Helena Francis, estius (per sort) inacabables i iaies sense les quals no hauríem tingut gaires carícies.

caterina ha dit...

Jo pens com tu; que les padrines (àvies) tenen alguna cosa màgica en elles que les fa especial, úniques als ulls dels seus néts. A saber, potser fos una fada de veritat. Per què no? ;)

Carme ha dit...

Ara que jo ja sóc àvia, m'emociona pensar en la vostra iaia, m'emociona que fos per vosaltres una fada bona. I vosaltres els seus follets preferits. Una sort i un privilegi. Li demanaré que me n'ensenyi, segur que si és fada m'escoltarà!

petons, bonica!

fanal blau ha dit...

Tendre, molt tendre, em despertes somriures, records.
Una versió de la iaia ben bonica...
Bona estrena de dimecres, Cèlia.

Cèlia ha dit...

Efrelang, quan sento aquesta cançoneta i, de vegades l'escoltem a l'aula del costat que és la d'Infantil, no puc evitar-ho, em fa regalimar sense voler alguna llàgrima d'enyorament...
Oi que sí, Centdesitjos, que la nostra iaia era fada? Jo ja ho sospitava i si tu també, és que deu ser cert! Quina sort que hem tingut que ens hagi tocat a naltros!!!

montse, ja saps que la casa dels pàmpols és la casa dels records compartits! Estic pensant que al final, l'últim post/apunt sigui un gran compartir de records!

novesflors, als quatre anys hi ha molta tendresa, però amb la iaia-fada no podia ser d'una altra manera!!! Però la iaia era una persona molt oberta i li encantava anar a fer un café amb gent alegre, segur que si la convides, s'hi apunta!

Joan, a la casa dels pàmpols no hi recordo l'Helena Francis, en canvi, a casa de la iaia sí que recordo les ràdionovel·les que es posava mentre remallava!!!

caterina, si naltros poguessim ser una miqueta com elles..., oi? Quins somnis! Però jo vull que si mai tinc nets puguin trobar aquesta mica de màgia en la seva infantesa!

Carme, de fet, tu també ets una mica fada en aquest món virtual i, pel que ens deixes esbrinar, segur que els teus nets estan convençuts que tenen una àvia fada!!!! La meva cantava cançons amb històries boniques, tu no sé si cantes, però les escrius i les dibuixes!!!!

Fanal, tots els follets de la casa dels pàmpols i els de la casa del poeta (on ens vàrem traslladar anys més tard), pensem que la iaia era una fada... és tendre recordar-ho però va ser molt tendre tot el que ens va saber donar...

rosana ha dit...

Jo també m'engronso amb tu amb la barqueta que et cantava la teua àvia. La veritat és que de menuts anar dos carrers més enllà ens semblava tota una excursió...és cert...qué coses...M'ha agradat llegir-te com sempre, i les fotos una passada.

BENVINGUTS I BENVINGUDES


Get a Voki now!

ARMARI DE PENSAMENTS I EMOCIONS

Aquesta transparència no té cap pretensió literària. És la meva manera d'endreçar l'armari dels pensaments i les emocions. De la poesia n'agafo la carcassa, mai l'estructura perquè no seria la meva manera d'expressar les transparències...

Companya de confidències i secrets, escoltes cants i desencants. Amb l'ull cluc, sense menar enlloc