dimarts, 14 de desembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 16


A l’altre costat del pati dels pàmpols hi havia el pati del Nitu i la Nur. No sé quina edat tenien, però jo els veia molt grans i volia ser com ells.
M’agradava molt anar amb la Nur a casa seva i visitar la Karen i els seus cadells menjant sopetes de llet. D’aquí que m’hagi quedat per sempre una gran tendresa pels cadells de mamífers.
De vegades, quan era ben menuda, el Nitu em deia coses simpàtiques i infantils, però jo no entenia perquè m’havia de parlar d’aquella manera, com si jo fos petita, perquè jo no m’hi vaig sentir mai, de petita. Quan li deia a la mare que li digués al Nitu que no fes aquelles rucades reien i tampoc vaig entendre mai perquè. De vegades em diuen que no tinc gaire sentit de l’humor, que m’ho prenc tot amb massa seriositat. De fet tinc un humor ben personal i sarcàstic. No el trec gaire sovint perquè poques persones l’entenen i no saben entendre el doble sentit del que vull dir. Com que poques vegades faig un acudit, quan trec el sentit de l’humor es pensen que els estic dient alguna cosa dolenta...
Prefereixo, per tant, no treure’l gaire, només en moments molt distesos i amb persones que el saben apreciar.
També m’ha passat alguna vegada d’anar al cine i m’he posat a riure jo sola. No us podeu imaginar quina vergonya que passo! En canvi, d’altres vegades, no entenc perquè riu tothom i em fa l’efecte que  no n’ hi ha per tant...
Potser és que tinc un humor a destemps! Però jo, al Nitu, sempre li havia de dir que no fes "tonteries"...

9 comentaris:

Carme ha dit...

Si sabessis la de vegades que he estat en un cinema on tothom riu menys jo!

I en canvi, hi ha moltes coses que em fan riure i sí que tinc sentit de l'humor, però el tenim diferent els uns dels altres, ja es veu.

En Nitu, també el devia tenir diferent.

montse ha dit...

Després de uns dies de desconnexió.Torno de nou i m'he posat al dia llegint diversos capítols de La Casa Dels Pàmpols, i com sempre he passat una bona estona. Felicitats.

rosana ha dit...

Jo me'n ric a soles de vegades i ara em somric de pensar en gatets i en sopetes en llet que recorde de menuda. Sempre ens fas recordar imatges dolces del passat...

novesflors ha dit...

Sí, es veu que el sentit de l'humor és caleidoscòpic i a cadascú ens fa riure una composició diferent.

Cèlia ha dit...

Carme, així ja no em sento tan inusual, si hi ha gent que sent el mateix que jo és que tots tenim un humor personal!

montse, bentornada. M'agrada que t'ho hagis passat bé amb aquests recors d'infantesa!

rosana, els records tendres són bonics de compartir i si et faig somriure, m'encanta!

novesflors, sentit de l'humor caleidoscòpic, això es mereix un poema!

Elfreelang ha dit...

Això del sentit de l'humor és personal i intransferible....

onatge ha dit...

Cèlia tot és o pot acabar sent personal. Però no reprimeixis el teu humor -que jo conec una mica- pensin el que pensi i diguin el què diguin... L'humor és vida, és viatge, és aire, és companyia, és felicitat. I a mi personalment, m'encanta parlar en doble sentit, però estic amb tu que no tothom l’entén...
Recordo qeu fa anys, volia compartir el ball amb una noia, i em va dir: La teva veu em recorda el mar, és que sóc molt romàntic, no no, ho dic pel que mareja... No vam ballar...

Des del far bona nit.
onatge

Cèlia ha dit...

Molt bo! M'has fet riure de debó onatge! Tens raó, i riure's d'un mateix encara és molt més sa!!

Efreelang, ja veig que sí, i a més que no sóc l'única que té aquest sentiment de destemps!!

Mireia ha dit...

És taaaan personal el sentit de l'humor!!

Un plaer llegir-te, Cèlia

BENVINGUTS I BENVINGUDES


Get a Voki now!

ARMARI DE PENSAMENTS I EMOCIONS

Aquesta transparència no té cap pretensió literària. És la meva manera d'endreçar l'armari dels pensaments i les emocions. De la poesia n'agafo la carcassa, mai l'estructura perquè no seria la meva manera d'expressar les transparències...

Companya de confidències i secrets, escoltes cants i desencants. Amb l'ull cluc, sense menar enlloc