dimecres, 8 de desembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS 15

El pati de pàmpols era un pati fresc i ple de rialles, ple de jocs i somnis i de petits follets: La Cèlia, el Sergi i la Sònia, els mariners de la barca, els pirates dels incendis, els conductors dels accidents amb el “Delfin” els petits follets de la casa dels pàmpols fent sempre alguna malifeta.
El dia de l’incendi va ser molt dur per la meva mare, la meva caiguda per la claraboia també, les vegades que el Sergi es cremava quan intentava cremar d’amagat els pàmpols també, però la cara de desconcert que va fer en dues ocasions no se m’oblidaran mai.
Un dia, el Sergi va entrar dins la gruta del pati sense permís, hi havia una ampolla groga sobre el safareig que ell va pensar que podria ser llimonada. Era lleixiu i va començar a cridar. Jo no sé com s’ho van fer sempre els pares per aparèixer en els moments més adequats, però com que la mare ha estat molt àgil, va baixar les escales del terrat on estava estenent la roba, no sé si de quatre en quatre o volant directament. Recordo que el va fer prendre llet de seguida i no li va passar res...
També recordo el dia que el meu germà, que tenia un cervell inesgotable d’idees brillants, va voler saber què podia passar si posava “ajax” a la paella que estava fent la mare.
Quan la vàrem sentir cridar el Sergi es va amagar i jo vaig anar corrents a veure què passava. Estava en estat de xoc però de sobte va començar una rècula de crits de desesperació perquè el sabó sobreeixia de la paella sobre el fogó fins tot el terra de la cuina. Havia buidat tot el pot i el pare estava a punt d’arribar per dinar. Ens aquells temps es comprava al dia, no s’omplien les neveres amb el menjar per a tota la setmana i, per tant, no tenia res més per a que el meu pare pogués dinar. La paella tenia de tot i era plat únic...
La mare no se’n sabia avenir... No sé què varem dinar aquell dia, potser un ou ferrat i prou, però el seu càstig va durar hores i “el perdó i petonet” no varen calmar la mare fins moltes hores més tard.

PÀMPOLS

La fina brisa
se la vol endur bosc enllà.
Nova tardor!

9 comentaris:

novesflors ha dit...

Entremaliadures inoblidables.

Joan Guasch ha dit...

La vida a la Casa dels Pàmpols, vista des de la llunyania, podria semblar una gran aventura (de fet, la vida sencera és una aventura, en girar la cantonada no saps ben bé què t'espera), però havia de ser també una experiència dura, ni que no en fóssiu conscients. Tots som en part el que fórem, però l'ideal seria que fóssim el que realment volem ser, sense condicionants i sense condicionar.

Elfreelang ha dit...

Quin germà més entremaliat! i que bé que amb la llet ingerida depresa no li va passar res! quins ensurts per la mare!

Centdesitjos ha dit...

He imaginat al Sergi tant clarament...... jajaja Ajax a la paella... no m'estranya gens... jajaja

Cèlia ha dit...

novesflors, Sí que ho són inoblidables, i ara, el meu germà, no en vol ni parlar!!!

Joan, no, no va ser gens dur. Jo la recordo com una època tan dolça... més endavant ja va ser una mica diferent!

Efrelang, sí que ho era, i en créixer encara en va fer algunes més! Però després ja no ho ha estat, cal dir-ho. L'adolescència la vaig portar jo molt pitjor que ell!

Sí, centdesitjos, l'has endevinat!!!

Carme ha dit...

Són preciosos els teus records... la pobra mare devia passar-ho malament amb aquestes trapelleries. Quins ensurts! no m'estranya gens que costés unes bones hores "el pedó i petonet".

Tendres follets!

fanal blau ha dit...

Quin bitxo el teu germà, quina Casa dels Pàmpols més oberta a la vida, quina mare més amatent.
M'encanta llegir-te, Cèlia.
Sempre sé trobar-hi algun bocinet de record.
Una abraçada!

rosana ha dit...

Quànta paciència de les mares, i quant de sentit de l'oportunitat...sí és que no sé com ens van passar més coses de menuts! Sort que tard o d'hora venia el perdó i el petonet.Quànta saviesa. Un abraç.

Cèlia ha dit...

Gràcies Carme, tendres però n'hi havia un que déu n'hi do!

Sí fanal, un bon bitxo! Però quan sortiem fora de casa es portava com un àngel! Només era entremaliat dins de casa!

Sí, rosana, força paciència! Amb els anys la va anar perdent... i això que cap altre fill va sortir com ell!!!

BENVINGUTS I BENVINGUDES


Get a Voki now!

ARMARI DE PENSAMENTS I EMOCIONS

Aquesta transparència no té cap pretensió literària. És la meva manera d'endreçar l'armari dels pensaments i les emocions. De la poesia n'agafo la carcassa, mai l'estructura perquè no seria la meva manera d'expressar les transparències...

Companya de confidències i secrets, escoltes cants i desencants. Amb l'ull cluc, sense menar enlloc