dimarts, 21 de desembre de 2010

LA CASA DELS PÀMPOLS FINAL


Per acabar aquests bonics records d’infantesa de setembre a novembre, records de tardor, m’agradaria recordar quan vaig tenir la varicel·la.
Em picava tot el cos i no em deixaven rascar. El metge va recomanar que em posessin un vestit de cotó, sortosament en tenia un, el que més preferia, el meu vestit de gitana amb els seus farbalans. A casa no vivíem aquesta cultura flamenca ni me n’ha quedat cap empremta, però sí que un bonic record.
Com que no podia sortir al jardí, em quedava prop de la finestra mirant com entrava la pols i el sol.
Jo em pensava que eren pólvores màgiques, les que deixava anar Campaneta perquè Peter Pan pogués volar.

Asseguda a la cadireta de l’habitació dels somnis pensava què faria quan em vingués a buscar.
Em sabia greu haver de deixar els meus pares i els meus germans i quan imaginava el capità Garfi em feia una mica de respecte, però volar... era un desig molt fort, volia aprendre a volar de veritat!
Anys més tard, quan em van fer un test d’intel·ligència a l’escola (ara ja no se’n fan) em van preguntar què volia ser quan fos gran. Jo no vaig dubtar en contestar que volia ser astronauta. Penso que es van pensar que era una xiqueta que estava a la lluna de València, i potser no anaven massa desencaminats. Em van contestar que millor que fos mestra o infermera. Voleu dir que no ens van dir això a totes les noies?

En aquell temps d’innocència i amb la poca experiència dels pocs anys de vida, no entenia tampoc perquè m’havia de menjar el peix, l’arròs blanc o la sopa que tan poc m’agradaven. Els grans sempre em deien que si passés la guerra segur que m’ho menjaria, tot i que jo els responia que mai em menjaria el que no m’agradés. Per sort, moltes manies passen amb els anys, però sobretot he pogut entendre la tristesa dels meus avis quan es parlava, en veu baixa, d’aquella guerra. I amb els anys he pogut entendre moltes coses més, de tot el que vàrem perdre i del que ja no podrem tenir i, sobretot, del que molta gent ha treballat per aconseguir el que ara tenim i cal defensar, també que encara cal lluitar per poder tornar a tenir el que ja teníem. Tampoc sabia que als meus pares no els era permès de pensar ni de preguntar i que la seva educació, els qui varen tenir la sort de poder anar a escola, va ser molt deficitària i autoritària. Tampoc em plantejava perquè no m'ensenyaven amb la meva llengua. Amb els anys vaig aprenent que cal defensar contínuament els drets humans. De vegades els llops es disfressen d'ovelles.
En Peter Pan mai va entrar per la finestra ni va llençar les pólvores màgiques per anar amb els nens perduts. No vaig haver d’escollir entre els pares o volar. Tampoc he estat astronauta tot i que m’encanta somiar amb la lluna. Tampoc sé si la mare era una sirena o l’àvia una fada. Ni tampoc sé si al pati dels pàmpols hi jugaven uns follets entremaliats, només sé que algun dia, si l’esdevenir m’ho permet, llegaré els contes que cada nit ens ha explicat el pare, les cançons que ens cantava l’àvia  i poesies que van sortint quan em deixo anar...

Quan em mori
que la rauxa perduri
pels segles dels segles
eternament.
I que el testimoni es traspassi
al meu llinatge
a d'altres espais
a través del temps.
Deixaré que el meu llegat perduri
de generació en generació
a tots els meus descendents.
Quina aigua més freda!
Quines nits més plenes d'estels!
Què serà de tu, sola sempre?
Amb tanta pols còsmica per l'Univers
em fa por no poder-nos trobar mai més...

14 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

uf, la varicel.la, com pica. Jola vaig patir als 18 anys

novesflors ha dit...

Millorm no ser astronauta, potser no t'agradaria la lluna com t'agrada ara. Sembla que les coses perden el seu encant si ens hi apropem massa. Un bonic i valuós llegat, el teu.

Cèlia ha dit...

Jesús, als 18 pitjor que als 4!!! I tant!!!

novesflors, amb això no hi havia pensat, quina sort no ser-ho!!!!

Joan Guasch ha dit...

Si és per competir, jo la vaig passar pels volts dels trenta. Va ser com una regressió a la infantesa. En un altre ordre de coses, acostuma a passar que no es valora el que es té quan es té, només valorem el que no tenim. Si ho mirem bé, tot just feia vint anys que s'havia acabat la guerra quan vam néixer. Pot ser sí, doncs, que els nostres pares i avis éren personatges màgics, perquè sobreviure en aquell pou de la història havia de ser cosa d'éssers sobrenaturals. Tot i això, aquí estem, els descendents d'aquells supervivents, provant de passar els testimoni als nostres descendents, perquè no deixin de lluitar per una societat justa i lliure.

Joana ha dit...

Cèlia,
Ja m'he posat al dia...
He llegit i rellegit. Quants records i quantes vivències. Saps agafar la sabiesa que t'han trasmès els que t'estimen.
Felicitats i que passis unes Bones Festes!
una abraçada

rosana ha dit...

Hola Célia,no vull que s'acabe la Casa dels Pàmpols t'ho he de dir, qué vols. D'alguna manera segur que no s'acaba, perquè el que està escrit perdura "de generació en generació" i els sentiments i vivències de la teua infantesa, traspassen els límits de l'univers per a entrar dins de cadascú de nosaltres. Crec que podries treure un llibre dels teus records que són els de tots i totes els que t'hem estat seguint. Llegir-te és com tocar el passat dolç, incert i màgic. (de veritat que el títol vol dir el que penso que vol dir?)
Un abraç.

montse ha dit...

Enyorarem aquesta casa dels Pàmpols plena de records i somnis,

Gràcies per obrir-nos les portes.

Elfreelang ha dit...

Bonic final per la casa dels pàmpols amb varicel.la tot esperant Peter Pan, impresentable no es va presentar...Cèlia els astronautes fan blocs també? Una història entranyable plena de melangia i poesia!

Cèlia ha dit...

Joan, sense competicions, només necessitava anar aclarint alguna part de la vida i, dels 0 als 4, més o menys, n'he guardat en una capseta els records. Deixar la casa dels pàmpols ens va dur a d'altres llocs fins arribar on he arribat, a ca la lluna... però això ja és una altra història que escriuré quan porti un monyo blanc!

Bones festes Joana, tan de bo hagi sabut treure sabiesa de tot plegat, com a mínim, una mica de reflexió sí!

rosana, sí, potser encara quedarien raconets de record, però aquests de tardor, tan proper l'hivern, ja s'han acabat. No sé què em durà el senyor del glaç, però els pàmpols, ara ja, se'ls ha endut el mestral...

Gràcies montse, és una mica com enyorar la inocència, oi?
El Nadal, amb les seves llegendes màgiques, ens continua transportant a aquells temps.

fanal blau ha dit...

Cèlia,
sempre és emocionant llegir-te. La teva casa dels pàmpols, desperta els records d'una altra casa. De la meva.
Com una varicel·la a la memòria, però sense tanta picor...i aquelles petites marquetes que, a molts, ens han quedat de gratar-nos.
Una abraçada molt gran per aquests dies: per a tu, transparent com sempre, per l'hanitació de la memòria, els teus bitxos i tots els qui us acompanyen.

I jo també crec que hem de continuar lluitant per una societat justa, lliure i en pau.

Carme ha dit...

Ha estat un gran plaer compartir la teva casa dels pàmpols. I aquest final és preciós!

Jo també vaig passar la varicel·la, però no me'n recordo ni quants anys tenia, segur que menys de 8.

Cèlia ha dit...

Gràcies fanal, per bé i per mal ens ha tocat aquesta època tot i que:
- al loro, que no estamos tan mal! oi?

Les picors de varicel·la són terribles, oi Carme?

Merci a tots per compartir pàmpols!

caterina ha dit...

Per acabar? Vol dir això que ja no hi haurà més posts com aquests? :( En tot cas m'ha encantat i la foto que l'acompanya també. La de vegades que no mos deixaven rascar! Hehehe.

Bon Nadal, Cèlia! :)

Cèlia ha dit...

Caterina, n'hi haurà d'altres, m'imagino, però de la casa dels pàmpols on vaig viure fins els 4 anys ja no. Quina llàstima haver deixat un lloc tan bonic per als meus records!

BENVINGUTS I BENVINGUDES


Get a Voki now!

ARMARI DE PENSAMENTS I EMOCIONS

Aquesta transparència no té cap pretensió literària. És la meva manera d'endreçar l'armari dels pensaments i les emocions. De la poesia n'agafo la carcassa, mai l'estructura perquè no seria la meva manera d'expressar les transparències...

Companya de confidències i secrets, escoltes cants i desencants. Amb l'ull cluc, sense menar enlloc